TARDO-FRANQUISME I
TRANSICIÓ A L’ESCOLA DE F.P. DE XÀTIVA
1. Vinguda a l’Escola de Mestratge
Industrial de Xàtiva.
Me’n
recordaré tota la vida, vaig entrar com a professor d’humanística a l’Escola de
Mestratge Industrial de Xàtiva --després Escola de Formació Professional de 1r.
i 2n. Grau--, l’any que mataren Carrero
Blanco (1973), i serà aquesta fase professional de la meua vida la que
més en va colpir.
Venia
de l’Institut Tècnic de Benicarló, on després de dos anys exercint allí, no em
renovaren el contracte. Em puc imaginar per què va ser.
En
aquella època negra del tardofranquisme, tant la contractació anual, com la
renovació o no, depenia de la voluntat del director del centre.
Les Escoles de Mestratge Industrial, després Centres de Formació Professional, i els Instituts Tècnics --per les seues característiques intrínseques de funcionament—eren, comparats amb els Instituts de Batxillerat, “el búnquer de l’ensenyament”. Als instituts en eixa època hi havia un major planter de catedràtics i professors numeraris progressistes, que a més de lluitar per la renovació de l’ensenyament, buscaven també la vinguda de la democràcia. Valga, com exemple, el cas de l’Institut Josep de Ribera de Xàtiva.
Llibres de text de llengua
espanyola, tecnologia i matemàtiques
I ací,
a l’Escola de Mestratge Industrial de Xàtiva, en un ambient claustral
completament diferent al del Ribera vaig vindre a guanyar-me la vida, sabent a
priori que no em trobaria a gust ni en una situació còmoda. Únic llicenciat
en Filosofia i Lletres, i amb unes idees i un passat esquerrà, democràtic i
nacionalista.
De fet,
les meues relacions amistoses i de companyonia sovintejàvem més entre els professors
joves i moderns de l’Institut que no en la rècula de mestres de tallers, pèrits,
pluriocupats i colla “del moviment” de l’EMI.
En aquesta Escola Professional, després reconvertida en Institut de Batxillerat em tiraria 33 anys del 37 de la meua vida docent. Amb material suficient per escriure una novel·la i amb la llibertat que dona la ficció i els noms artificials. Per ara m’he hagut de conformar amb una obra teatral que representaven per riure’ns i distraure’ns en un curs de 2n. grau administratiu nocturne.
Revista de Formació Professional
Amb
alumnes de Formació Professional
Allí
vaig compartir claustre amb “Pluma blanca”, “el Directorcete”, “Bareta”, “My
sargent”, “la Capitana”, “la Folclórica”, “el Camarada”, “el Camarada-Barón”,
“Rumenike”, “el Republicà”, “el Rubio”, “el Guerrillero”, “els Guitarrons” “l’Abertzale”,
“el Doctor”, “la Monja”, “l’Aguëla”, “la Prima”, “el Primo 1r i el Primo 2n”, “el
Moro”, “el Capitán Trueno”, “Correveydile”, “Caballero i què conyac”, “l’Espiritista
i el Màlaga en la porteria”, “la Gorda” de coordinadora, a més a més, d’un
llarg etc.
Algú
es preguntarà qui s’amaga sota eixos malnoms? I jo vos diré: li ho pregunteu a
qui els ho va posar.
Amb alumnes de F.P.
El
director en el curs 1973-4 era José Pardo Enguer, conegut de la meua
família. Havia sigut professor del meu germà, i (buscant persones d’un cert
prestigi social o professional entre els progenitors de l’alumnat de l’Escola) li
proposà a mon pare si volia ser President de l’Associació de Pares, que no es
preocupara de la faena burocràtica que d’ella s’encarregaria Melchor
Peropadre, i mon pare perdedor de la guerra civil i que no tenia cap
interès a figurar, li digué que no, que eixe era un càrrec ha dit i no electiu,
i que per tant no volia ser.
El meu
germà guardava bon record de Pardo com a persona: pacífic, tranquil, es
podia parlar amb ell i posteriorment quan el veia per València, es saludàvem.
De forma afectiva li diem Pardet.
Quan
vivia ací a Xàtiva formava part de la tertúlia “el boç” a les portes de
Toldos Seguí, juntament, tots homes del
règim, però, crítics amb ell.
Era
l’època en que Villar Palasí,
acomodant-se als temps que corrien estava implantant la seua Llei
d’Educació General Bàsica. La dita llei implicava una reducció del batxillerat
de sis anys que havien cursat nosaltres i la implantació dels tres anys de BUP,
passant la resta a l’EGB, donada pels mestres, que veien augmentades les seues
ensenyances a expenses dels professors de batxillerat que les veien reduïdes.
Això feia que disminuïra cada any la plantilla de professors contractats.
En Formació Professional passava el contrari,
l’esmentada llei volia donar una formació humanística i científica complementària
a la pròpia professional, donant entrada a matèries com idiomes, llengua i
literatura castellana, història, etc. que convalidaven amb les del batxillerat
i que augmentaven el nivell cultural i formatiu de l’alumnat.
Açò
feia que augmentara la contractació de nou professorat d’aquestes assignatures,
i ací vaig anar a parar jo i altres professors, llicenciats en Filosofia i
Lletres, Ciències i Econòmiques, com a contractats anuals.
Els
nous llicenciats entrants en la F.P. érem els únics que teníem dedicació
professional exclusiva, la majoria del professorat de pràctiques professionals
i tecnologia eren pluriocupats, fet
que estava molt estès en aquesta ensenyança i que feia que la consideraren com
a complementària i secundària en la seua font d’ingressos (d’açò podríem citar
molts exemples).
Quan
jo entrí cobràvem menys que en els instituts de batxillerat, però la faena era
més segura per les necessitats d’ampliació de plantilla que la reforma de
Villar Palasí estava fent. I Pardo Enguer (que a més de ser director del
centre, era inspector de treball i coordinador de F.P.) per equiparar-me amb estos docents, em ficà
més hores de les que realment donava. Cobràvem
mitjançant l’habilitat que era Melcior
Peropadre.
A Pardo,
per a mal, el substituí don Ricardo Gironés Mateu, persona autoritària i
tancada, amb qui no es podia dialogar, també pluriocupat. Amb ell, els del
Moviment, prengueren vol, cosa que no passava amb l’anterior Director, i
com posteriorment, em reconegué, ja en època democràtica --en que fumarem la
pipa de la pau i ens perdonàrem mútuament—actuava mogut per ells.
Quan
vaig entrar de regidor d’enllumenat públic al primer Ajuntament democràtic de Xàtiva, el tenia de pèrit electricista i
ell a mi de professor a l’Escola de F.P., haguérem pogut aplegar a un “estira i
arronsa”, però no va ser així, era incompatible amb la meua forma de ser.
Em cridà
vàries vegades l’atenció: “per anar sense corbata”, “per suspendre algunes
filles del personal de la casa”, per comentar poetes com Machado, Miguel
Hernàndez, Alberti i García Lorca (deia que això estava de més per els
alumnes de FP). Un any abans de renovar el contracte “em llegí la
cartilla”.
Jo pel
compte que em tenia, i sense renunciar al meus principis, observava i callava.
Ja vindrien temps millors.
Un
altre pèrit, Salvador Terol, persona agradable, dialogant i oberta, es
presentà a unes eleccions al càrrec de Director, les perdé, però això li costa
la plaça. No el va perjudicar massa, doncs, es dedicà a la seua professió
principal que era fer projectes d’instal·lacions elèctriques. Després seria
president de l’Associació de Pares d’Alumnes.
Un
altre personatge -que tinc molt present- és don Paco Soler Portalés, persona
dialogant, i de caràcter afable, compaginava la tasca docent amb l’exercici
privat de l’advocacia, la depositaria de l’Ajuntament, i el treball en el
sindicat vertical. Home del règim, evolucionà cap a postures més obertes,
acabant en les llistes del Rus com a regidor a l’Ajuntament. Era
contrari a Suárez, no sé si perquè desmuntà El Movimiento, al final
s’inclinava per un govern de coalició de totes les forces polítiques. Públicament,
mai tingué una paraula en contra de nosaltres.
A
algun mestre de taller els seus abusos amb el trinqui li costà el lloc
de faena. També a una professora de Filosofia i Lletres -Marina Poveda- que no podia
imposar-se als alumnes.
Els
bidells que eren numeraris, com Pelegero i Tonet l’agüelet, li parlaven
de tu a tu al director i tenien amb ell moltes enganxades. Tonet Climent era
amic de joventut de mon pare. Els dos eren tradicionalistes, Pelegero dissident
amb el Moviment es presentaria a les eleccions pel terç municipal junt a Manolo
Casesnoves i no eixiria escollit. El cas d’Antonio el Màlaga era
diferent, simpatitzant del Partit Comunista, cunyat de Peropadre,
tenia que aguantar moltes humiliacions, amb ell jo mantenia moltes converses
polítiques i criticaven l’actitud del director.
Pelegero, el professor de Religió, Ruiz i Tonet Climent
A
través d’alumnes de confiança del Director i de micròfons a la sala de
professors hi havia muntat un sistema d’espionatge dels personal docent i no
docent que donava pas a la corresponent bronca al seu despatx.
Com
vaig poder comprovar també en l’Escola de F.P. d’Oliva --quan vaig aprovar
l’oposició restringida convocada per Suárez--, hi havia famílies que tenien
preferència alhora de col·locar els seus en llocs subalterns, ací era el cas de
Melcior Peropadre, amb el bar i dos cunyats bidells.
Melchor
Peropadre, home d’esquerres de passat republicà,
amic, subordinat i company de correries xativenques de Perez Contel --i que
després en democràcia aplegaria a ser regidor del Partit Comunista--, per por,
per necessitat i per prudència, “jugava
a tres o quatre baralles”. Molt treballador portava la secretaria. En els
claustres s’assentava al costat del Director com a assessor, fins que els
diguérem que eixe lloc no li pertocava. Com- partia moltes tesis polítiques de Peréz
Contel, com la que diu “el que a sang i foc entra a sang i foc ha
d’eixir” referint-se a la Dictadura en contra d’una transició pacífica a la
democràcia de la que no hi havia cap antecedent històric. De tant en tant el
catedràtic de dibuix anava per allí, on
la seua dona era professora, en senyal de respecte tots li deien don
Rafael, cosa que ell potenciava. Gironés li tenia molt de respecte.
Jo, en
canvi, quan algú em deia don Rafael, per a marcar les distàncies li
contestava: “però, no Pérez Contel”.
Ja en
democràcia, un retrat de Franco continuava presidint el claustre de professors,
fins que li tinguérem que dir al Sr. Director que eixe quadre
sobrava allí, també el pressionàrem perquè comprara un periòdic per al claustre
de professors, tal com passava als instituts.
Amb el
camarada Sanchis vaig tindre vàries enganxades. Una d’elles –ja en
democràcia- va ser en un claustre on s’omplí la boca defensant aquest sistema.
Jo li vaig contestar que “a favor de la democràcia havien de parlar els qui
sempre havíem lluitat per ella i no ell que feia de comissari polític del règim
franquista”. “Agarreu-me que li pegue” !, va ser la seua resposta. Amb
el pas del temps -que tot ho cura-- m’ho recordaria un dia en pla de broma, “a
veure quan fem una lluita de panxes”. Convençut per Emili Sala acabaria
signant una petició de claustre extraordinari.
Entre els pluriocupats –a les necessitats horàries
del quals s’ajustava la jornada laboral dels
altres professors— n’hi havia un del Moviment, que era el que més em
cridava l’atenció: li muntaven les classes de gimnàstica en els descansos i hores
lliures seues --quan acabava l’horari de director d’ensenyança primària--
donava un baló als alumnes perquè jugaren a bàsquet o a futbol, i mentrestant --quan
jo feia la guàrdia ho veia-- es netejava
el cotxe Simca o em cantava les excel·lències de José Antonio i la Falange.
Una
vegada --en un curs de FP de 2n Grau industrial que era molt progressista i
d’esquerres-- unes vegades descolgaven el crucifix, altres l’adornaven amb
pells de plàtan, el director davant de la seua impotència per acabar amb
aquests fets que considerava una profanació, li ordenà al bidell -“l’espiritista”
que tenia alguna cosa de beat- que el despenjarà i el retirara.
Ho he recordat
públicament moltes vegades.
Un
article de la premsa descrivia molt bé la situació al Centre de F.P. de
Xàtiva en eixa època.
3. Nou professorat
A
mesura que anava ampliant-se la F.P. anaven entrant nous professors de lletres,
ciències, tecnologia i pràctiques, amb més professionalitat, joventut, i ganes
de millorar l’ensenyança i la F.P. Els claustres eren molt polèmics amb la
inclusió de diferents punts a petició del professorat. Alguns d’aquests docents
ocuparen diferents càrrecs directius que la batuta rígida del capitost els
impedí tirar endavant amb els seus projectes aperturistes.
Partit
de futbol entre professors, de verd, i alumnes, de roig. Plantats: Ruiz...,
Constant, Rubén Pérez Escamilla, Emili
Sala al final; engenponats: Perales, ..., Belda.
És el cas d’Emilio Sala Benimeli. Recorde que portà
per allí el conjunt musical els Pavesos i un grup de Godspel protestant,
s’editaren varies revistes, augmentà la dotació per a comprar llibres i a la
biblioteca es col·locaren retrats d’Antonio Machado i altres poetes que no
estigueren exempts de polèmica. La desautorització de la compra d’una
fotocopiadora produí la seua dimissió i el passament a l’oposició. Jo era
l’enemic, Sala el traïdor.
A vegades, i sense que seu esperara l’equip directiu,
València enviava al centre un nou professor, era un endollat de la capital.
Recorde el cas de la dona de el Rubio”,
professora contractada aprovà per recomanació una alumna de 2n. Grau, aquesta recomanada
acabaria llevant-li la plaça i
desplaçant-la.
L’Associació de Pares d’Alumnes ens ajudava en la lluita
per la democratització del centre, en eixe sentit em ve a la memòria, entre
altres, Albiñana de l’Olleria i Juan Torres España.
Els professors de religió --en eixa època-- també mantenien
postures progressistes, tinc molt present entre altres Arturo Climent Bonafé, qui després aplegaria
a ser un polèmic abat de Xàtiva i un gran restaurador del patrimoni artístic
eclesiàstic local.
Petició d’inserció en el claustre de diferents punts a tractar
Revista de F.P. febrer curs 1979-80
Grup de professors renovadors entre altres de la FP . Plantats:
Nieves Granero, Carme Castelló, ...., Buforn, Belda. Assentats: Amparo Costa, Paco
Juan, Herrera i Néstor Novell
Nomenament
membre tribunal avaluació ensenyances no escolaritzades
4. Ve la democràcia
Però,
en això vingué la democràcia, Suárez i la UCD. Les coses canviarien. Unes
oposicions restringides durant cinc anys per als funcionaris de l’administració
tingueren la culpa de tot.
Alguns
d’ací les aprovàrem, altres que vingueren de fora també. L’inconscient del
director, continuava actuant com si res. Això li costaria el càrrec.
Els
claustres eren molt polèmics, pugueu veureu ho als llibres d’actes d’aquests
anys. Jo ja no podia aguantar-me
més i en un d’ells vaig explotar “cantant-li les quaranta”. Recolzat per
altres professors seria el final del Sr. Director.
Amb el
pas dels anys deixaria les pluriocupacions i es convertiria en un professor
més, ja es podia parlar amb ell i havia canviat molt. Estic convençut que els
càrrecs polítics i administratius imprimeixen “més caràcter que els
sagraments”, i --com les circumstàncies socials i polítiques-- determinen
molt la conducta de les persones, quan els deixen són unes altres. Més avant em
confessaria que son pare, home de dretes abans de la guerra i franquista, li
havia dit que “la política la deixara per als qui menjaren d’ella”. Durant el colp
d’estat de Tejero mantingué una postura molt digna: em digué que “havia parlat
amb el seu germà --que vivia a Ceuta o Melilla-- i que no hi passava res”. Un
altre professor progressista que estava davant respongué que “era el moment de
canviar-se la jaqueta”. Jo li digué que “era el de sempre i no renunciava a les
meues idees”. Això me ho va recordar positivament alguna vegada.
Mitjançant
la meua militància a la FETE-UGT i al PSPV-PSOE vaig tractar de combatre tots
aquest mals de la F.P. descrits anteriorment: influències, familiarismes, pluriocupacions,
falta de democràcia i poca professionalitat, autoritarisme, endarreriments en el cobrament del personal no numerari,
millora del salari del personal docent i no docent, reforma de les ensenyances
mitjanes que acabaren amb “los niños yunteros de la FP”, etc. Algunes
cosses sí que s’aconseguiren altres es quedaren pel camí, però, valgué la pena
lluitar per totes elles.
En aquest sentit recorde una vegada, que el
“Directorcete” partint d’ell o prestat per un altre company, em digué que jo
“no havia fet res per la formació professional”, afirmació d’un ignorant --a la
que en el seu moment no vaig voler respondre--, que desconeixia que amb la
dedicació a la llavor sindical i política –meua i d’altres—podíem modificar la
situació de la FP, fet que amb el triomf del PSOE a nivell estatal i autonòmic obtinguérem,
aconseguint la seua renovació i la caiguda de la “vella guàrdia”; a més entre altres, de
les respectives millores salarials per al personal no docent, professorat
numerari i contractat, i equiparació dels professors d’Educació Física. Sobra
dir que la rama sanitària es muntà a Xàtiva gràcies a que existia a la comarca
l’Hospital Lluís Alcanyiç, del qual jo era el regidor local responsable, i que amb
part del material sobrant de l’antic Hospital Municipal de Xàtiva s’ajudà a
muntar aquesta rama.
Sí que
lamente que la pretensió del govern socialista d’equiparar la FP amb un tronc
comú de matèries amb el batxillerat en la nova ESO resultara el fracàs
més absolut, que amb “el cafè per a tothom”, “tot són drets i cap
obligació”, “i cadascú que faça el que vullga”, baixà el nivell, la falta
de respecte al professorat, l’educació i
el comportament a nivell insospitats. I ha fet que la majoria del professorat
que abans es trobava molt a gust en l’ensenyament, espere ansiosament la seua
jubilació.
Una
vegada em trobí per València un coordinador que quan venia per ací em deia
que tenia que modernitzar la meua pedagogia, acoblant-la a les característiques personals de cada
alumne, el que en grups de 30 o 35 per aula i amb un total de 150 ho feien impossible.
Ja cessat com inspector i reintegrat a les seues classes d’anglès li diguí a la cara “si
s’aplicava la seua medicina” hem
contestà amb evasives.
5. Temps
de renovació
Després
amb Emilio Sala i Joan Bautista Ruiz (aquest últim havia segut cap
d’estudis amb el Sr. Director) al bar de la Palmera (“pacte de la
clòtxina”) acordàrem que --per la seua titulació, caràcter, virtuts personals i
experiència-- Ruiz (professor de
tecnologia d’automoció) era la persona adequada en eixe moment per ocupar el
càrrec de Director. Preparàrem una memòria entre tots i així és com començà el
canvi al CFP de Xàtiva, però no acabàrem no els conflictes directius, que
continuaren al negar-se part del seu equip directiu com a protesta a presentar
les programacions exigides per la inspecció al professorat.
La discussió al Congrés a finals de 1979 del
nou Estatut de Centres Docents no universitaris de la UCD --Otero Novas era el ministre
d’Educació-- produí molta crispació política i ciutadana a tots els nivells, amb
l’oposició dels parlamentaris i els ajuntaments d’esquerres. Fou molt cridanera
per la seua duració als centres d’Ensenyament Mitjà a Xàtiva la vaga
d’estudiants de l’Escola de FP i del Ribera. Vaga recolzada pel PSPV-PSOE i on
jugà un paper molt important el jove estudiant de batxillerat Soto, que
acabaria després de regidor pel PSPV-PSOE a l’Ajuntament de Xàtiva i posteriorment
a l’Ajuntament de València.
Memòria-programa de Joan Bautista Ruiz concursant a la plaça de director
L’ oposició al concurs de mèrits d’inspectors de FP, que premiava “la vella guàrdia” d’inspectors, promogué una arreplegada de firmes per tots els centres que aconseguí la seua anul·lació.
6. Organitzador de la Biblioteca
Durant uns anys em vaig encarregar d’organitzar la
biblioteca.
Una professora --la qual aplegaria, a ser cap d’estudis-- em
demanà que li deixara un llibre del segle XVII, que portava un segell de la
UGT, i que jo amb gran satisfacció havia descobert --probablement seria de les
confiscacions hagudes en temps de guerra--, el llibre segons tinc entés ja no tornà, i pense que això també ho hauria
pogut fer jo sense que s’enterara ningú i no ho vaig fer, i és que tots no som
iguals.
7. Final de la Transició
La
situació a l’Escola de F.P. de Xàtiva acabaria assentant-se amb la vinguda i
direcció de Villacé, sota el qual i de l’equip que es formà al
voltant d’ell: Sala, Conxa, Alejandro Centelles, etc. s’establiria una pax
romana de concorda i estabilitat, temps en què done per
acabada la transició a l’IFP de Xàtiva. Si bé la seua anada a València
reobrí una altra vegada les discrepàncies claustrals i tornà “la revolució
permanent”.
Una
fita important per a l’Escola de FP fou la vinguda del ministre Maravall al centre
professional amb les màximes autoritats polítiques i educatives del País
Valencià. El motiu era la visita al Col·legi Brusquetti i a l’institut Josep de
Ribera. Estaven pendents unes obres i Emili Sala Benimeli penjà una
monumental pancarta amb la inscripció: “Señor ministro, esto se hunde”.
Com a “mestre de cerimònies” em toca assessorar el Ministre dient-li a ell i a
l’equip autonòmic que l’acompanyava “que es podia visitar el Centre sense cap incidència”,
cosa que així fou.
.jpg)
La rama sanitària s’estableix a Xàtiva
8. Un any com a Coordinador de FP.
Ja com
a coordinador de FP --el meus mèrits per accedir a eixe nomenament eren ser
professor numerari de Llengua Castellana de F.P., passat demòcrata i
socialista, cap provincial i comarcal de la FETE, i participar com a tal en un
seminari nacional de reforma de les ensenyances mitjanes--, amb aquest treball estigué
durant un any a València. Al cap de 12 mesos me ho vaig deixar, coincidint amb
la llavor de regidor de Xàtiva, i reincorporant-me a les meues tasques docents
a la ciutat papal. El cansament de la faena, acompanyada de les anades i
tornades amb tren i el naixement del meu primer fill que es criava molt
delicat, més una faena que podien perfectament realitzar altres companys meus
condicionaren aquesta decisió.
D’aquest any voldria destacar el meu nomenament
com a coordinador d’uns tribunals per a proves de FP de primer grau sanitària (que
es convocaven per primera vegada a un centre laboral situat a l’entrada de
València), a fi de solucionar el problema salarial i de titulació dels
auxiliars sanitaris dels ambulatoris i hospitals. Ens presentarem allí el dia i
l’hora senyalats i el centre ni tenia preparades les aules ni fetes les
corresponents convalidacions, ho tingueren que fer sobre la marxa
retardant els corresponents exàmens.
Després alhora de corregir els exàmens alguns professors s’hi negaren,
argumentant que com no cobraven no tenien per què qualificar-los; sobre la
marxa tinguérem que solucionar aquest problema conforme poguérem. Després el
director del centre parlà amb mi perquè li aprovarem les sanitàries que
l’atenien a ell i a la seua família a l’hospital, jo estava bocabadat
contemplant tot açò.
Després m’oferiren tornar a la coordinació i ser director de
l’Escola de F.P. de Xàtiva, però cansat de maldecaps vaig dir que no.
9. Anècdotes personals
Recorde
professors d’eixa època que jugaren un paper progressista en el centre, com les
germanes Villora, Mari Nieves Granero, Belda, Herrera, Néstor Novell, Conxa
Blàzquez, Pablo Rodríguez, Javier Ródenas, Palmero (del Partit comunista i
de CCOO) etc. I casos curiosos d’alguns d’ells i d’elles.
En
l’època de les germanes Villora visità el centre el delegat episcopal
per exposar –informalment-- al professorat la necessitat dels concertes amb els
centres d’ensenyament catòlics, perquè en cas contrari es veurien abocats a
tancar. Maria Villora, seguint una de les reivindicacions del
moment, descartà les subvencions a la privada, que havien d’anar a compte de la
butxaca del interessats fins que no estigueren satisfetes les necessitats de la
pública.
Mari
Nieves Granero, segons ens contava ella, fou nomenada cap
d’estudis pel Sr. Director en un moment d’inspiració en plena missa. Professora
numerària d’Història, el Sr. Director parlà amb mi perquè li cedira les
classes d’Humanística i jo em quedara amb les de Llengua Castellana, així ho
vaig fer (quin remei em quedava) malgrat la meua afinitat per la dita
assignatura al ser llicenciat en Filosofia, i d’aquesta forma em vaig presentar
a les oposicions a la llengua de l’imperi espanyol.
Un
altre personatge que tinc present es “el Guerillero”, professor asturià
de matemàtiques, tenia una acadèmia privada a València i dirigia una mina a la
seua terra, suspenia a molta gent, i era molt brau i aguerrit, d’ací el malnom
de “el Guerrillero”. Algú li digué que jo -com a militant socialista- havia
convocat un examen el mateix dia que hi havia una vaga estudiantil per
boicotejar-la, cosa que no era certa perquè estava convocat d’abans; m’ho
retragué en la Sala de Professors, i em sentí tan ofès, que no aplegarem a les
mans --davant de Pere Borràs-- perquè reculà.
Un
altre personatge --amic, condeixeble de batxillerat i carrera, company de
professió els últims anys al C.F.P. La Costera reconvertit en Institut
de Batxillerat-- i que no puc deixar passar per alt sense recordar-me’n d’ell
és Fernando Nieto Mollà “El camarada-Baron” membre de “la gauche
divine local”. Podríem escriure un llibre de relats sobre anècdotes seues.
Simpatitzarem en el primer curs de batxillerat al Ribera, on jo ja el designava
amb el malnom de “Camarada” perquè era
un dels pocs condeixebles de curs conscients de la situació dictatorial
franquista que patíem i ja mai més deixàrem de ser amics, fent sovint tertúlies
a les cafeteries de Xàtiva. La vinguda a la Costera com a professor
contractat d’anglès fou per a mi una gran satisfacció al poder contar amb la
companyia d’un amic de confiança de tota la vida amb qui poder xarrar d’una
gran varietat de temes, moltes vegades de manera irreverent, informal i irònica
i que alguns es prenien seriosament. Llàstima que morirà tan jove. A la Sala de
Professors muntàrem “el racó republicà” parodiant certs personatges i
riguem-nos molt.
No
vull acomiadar-me, sense mencionar en
els últims anys de la meua carrera professional, una actuació que em va cridar
molt l’atenció: la direcció de Caballero, professor numerari d’Educació Física, i persona
incombustible que “tirant balons fora”, quedant bé amb uns i amb uns altres, i
delegant les tasques directives en el seu equip, va acabar la seua llavor
directiva quan va voler, “més fresc que una rosa” i “menys cremat que la Reina
d’Anglaterra”.
Vaig
ser testimoni, en l’època que l’Escola funcionava com Institut de Batxillerat, d’un
acte per part d’un alumne que em va resultar humiliant, indigne, ofensiu i
mostra de la falta de respecte al professorat --a la qual per altra banda ja
estàvem acostumats-- i de la degradació de l’ensenyament. La policia municipal
portà a classe dos alumnes que havien fet fugina, justetament en eixe moment coincidí
a la sala de professors amb la mare d’un d’ells que havia anat a parlar amb el
director, sense cap motiu aparent, però molt enutjat, li digué “fill de puta”
com aquell que li diu “bon dia” i ací no ha passat res, a l’altra més.
Per eixa
època em passà un cas curiós amb la cap d’estudis, professora d’Educació Física,
que proba el baixó cultural i formatiu en general, quan em va definir
l’expressió “conspiració judeo-maçònica” identificant-la amb un conjunt
musical.
10.
Final
Toca
ja el final. I la continuació, més aclariments i exemples que podrien donar peu
a un llibre o a una novel·la, els deixem per a un altre moment, que per l’edat i
per la prioritat d’altres treballs, tal vegada mai no vindran.
Si algú se sent ofès per alguna cosa ací dita que ho entenga com una contribució a la història de l’Escola de FP de Xàtiva.
RAFEL BUFORN I VALERO
[1] He
volgut consultar-los, però m’ha resultat impossible, tenien massa faena en
secretaria per localitzar-los, això si no s’han perdut.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada