Vivències, semblances i records
Ara que s'han complit setanta-cinc anys de l'Escola de Formació Professional a Xàtiva, hui dia CIPFP la Costera i en els meus temps d'alumne, Escola de Mestratge Industrial, m'he decidit a col·laborar en aquest aniversari, amb aquest escrit, en el qual tractaré de resumir el que va significar per a mi el pas per l'Institut.
Em referiré als anys que van de meitat a la fi dels anys 70 del passat segle. L'edifici que ocupàvem era l'original, el que està enfront de la caserna de la guàrdia civil, tal com està ara, sense les ampliacions de blocs posteriors que conformen el complex actual. El pati, tot de terra, estava dividit en dues parts, l'actual (sense el bloc construït posteriorment i que formava una “L” amb l'original i una altra part (hui desapareguda) separada per una empinada i ampla rampa per a accedir al que nosaltres déiem el camp de bàsquet (hi havia dues canastres) i que donava a la barana de l'Albereda i a la també, ja hui inexistent, “caseta de la llum”, per tant el pati era molt més gran que ara, encara que mancàvem de gimnàs. El bar també es trobava on ara continua estant. L'entrada principal era la mateixa que hui dia, bastant xicoteta i reixada, però sense la sensació d'aclaparament i encaixament que li dóna l'edifici construït del Gran Teatre, que actua quasi com una tàpia per al nostre Institut deixant-lo sense llum. En aquells temps teníem res més eixir, una gran esplanada, la de l'anomenat “Camp de dalt”, amb bon aire i sol per a gaudir, els dies que així eixien, això ja es va perdre fa anys per sempre. Podíem entrar per aquesta porta i per l'altra, que dóna al carrer Gonzalo Viñes, però calia pujar a les aules sempre per l'entrada que donava a l'altra porta, per ordre expressa del Director Sr. Ricardo Gironés, amb la intenció sembla ser, que no envaírem els alumnes el “territori” dels professors.
La sensació, si alguna vegada pujàvem per allí pel motiu que fora, era la d'estar passejant per un “camp de mines” i que calia passar-hi molt de pressa, no hi explotara alguna (topar-te amb algun professor amb ganes de marejar i no diguem ja amb el Sr.Director…) El professorat l'encapçalava (valga l'expressió) el ja esmentat Director Sr.Gironés, un home d'uns quaranta i tants anys en aquells dies, amb ulleres, abundants cabells blancs, sempre encorbatat i amb el seu vestit impecable , quasi sempre de tons grisos, d'una alçada una mica més de la mitjana de llavors i de port elegant, la seua sola presència ja intimidava, més encara quan es tractava de donar-nos alguna directriu. Per a tal comesa, solia entrar a les aules, generalment sense previ avís al professor que estiguera fent classe, obrint les portes de bat a bat i quedant uns segons mirant-nos parat en l'entrada, després es dirigia a l'entarimat i ens deixava anar el sermó que corresponguera, una de les regles que més havíem de tindre present, era la prohibició absoluta de fumar en tot el recinte, vist hui dia no fa falta que diguem que a part d'obligatòria per llei, seria vista com una mesura assenyada i convenient , però vista amb la perspectiva de l'època, en la qual tinguem en compte que es podia fumar, fins i tot en les sales d'espera dels ambulatoris i , hi havia moltíssims més fumadors que ara, entre l'alumnat era vista com una fòbia personal al tabac del Sr. Director i una mostra d'autoritarisme. Mai ens va fer classe perquè érem d'una especialitat diferent a la que ell donava. Com a Cap d'Estudis sempre vam tindre al Sr. Joaquín Ramón, un home d'uns trenta-cinc anys, però que aparentava vint més a causa de la seua vestimenta. Sempre vetlava per portar rigorosament les normes que emanaven de Direcció i com a professor el vam tindre dos anys de Física i Química i un de Matemàtiques. Era dels que et posaven davant d'ell a preguntar-te i que “digueres la lliçó”, les notes que tragueres les tenia en compte per a traure una mitjana al costat de la del dia de l'examen per a l'avaluació, segons ell en això consistia la “moderna avaluació contínua”, així que quan entrava i s'asseia, treia el seu quadernet amb les nostres fitxes i començava a passar fulles, fins que es parava en una, alçava la vista per dalt de les diminutes ulleres que usava per a prop i cridava a la pissarra al “afortunat”, allò per a nosaltres era com una espècie de “ruleta russa”, vertader pànic. Per descomptat, que igual que el Director, utilitzava sempre i només el castellà, i si algú li parlava en valencià, li cridava l'atenció i li reconvenia a utilitzar l'única llengua oficial d'Espanya. Em referiré ara als professors que ens donaven les principals matèries pròpies de l'especialitat i nomenaré els que més petjada i record van deixar entre nosaltres. Rafael Martínez Cortés, en primer ens va donar quasi la meitat de les assignatures, Pràctiques d'Oficina, Tècniques de Comunicació, Mecanografia…Tenia uns 25 anys, alt, amb bigot al “José María Iñigo”, sempre vestit o amb una caçadora de pell, va ser pràcticament el nostre mestre de primer, a part de tutor. Va abandonar la feina de professor després de donar-nos Economia en segon curs, deixant molt bones sensacions i records entre nosaltres i a més un gran buit entre les seues nombroses “fans” del curs de les xiques, ja que els cursos van estar segregats fins primer de Segon Grau. Se li va trobar a faltar. Mario Ramos Calatayud, tindria llavors sobre els quaranta anys, ens va donar diverses assignatures en quatre cursos, però sobretot va ser el nostre professor de Comptabilitat, matèria en la qual era una experta autoritat, allí vaig començar una relació d'amistat, més tard també professional que va durar fins al dia de la seua mort i que ens va portar a treballar junts durant molts anys, en definitiva i per a no allargar aquest escrit, només afegir que va ser qui més em va ensenyar acadèmicament i professionalment i que li estaré eternament agraït. Juan Bautista Ruiz, llavors amb uns vint-i-cinc anys, i sempre amb la seua “trenca” en els mesos d'hivern, també ens va donar diverses assignatures en diferents cursos, però el recorde sobretot com el nostre professor d'Estadística. Recorde que el primer dia ens va dir, que ens donaria les assignatures de manera que amb les seues anotacions no necessitaríem els llibres, encara que per descomptat, el que volguera comprar-los ho fera, va complir sobradament la seua paraula i les seues classes sempre van ser didàctiques i nítides. Un gran professor. Francisco Soler Portalés, rondaria en aquells dies la cinquantena, va ser el nostre professor de Dret Mercantil, sempre impecable, amb el seu maletí, el seu vestit i amb aquelles ulleres fosques de tall “dictador sud-americà”, el seu aspecte directament feia por. Era un home totalment conservador, però sempre disposat a parlar de política, deixant-nos exposar i acceptant qualsevol punt de vista i explicant-nos els seus, amb el somriure del que se sap amb més experiència i amb més món recorregut, una meravella com a conversador i també com a professor. En els exàmens, després de donar-nos les preguntes, tenia com a costum, deixar-nos obrir els llibres durant cinc minuts “...per a centrar el tema perquè us veig molt despistats”, no farà falta dir que aqueixos cinc minuts a vegades arribaven al quart d'hora. L'aparença de la gent ens porta a vegades a jutjar precipitadament. Don Paco, una bona persona estimada per tots, un autèntic “crack” diríem hui d'ell. L'últim a arribar dels nostres professors tècnics va ser Emilio Sala Benimeli, acabat d'eixir de la mili, i uns quants anys major que nosaltres, va ser el nostre professor de Matemàtiques Comercials, però sobretot ho va ser d'Economia. Malgrat debutar amb un curs ja de veterans, va mostrar seguretat des del primer moment per a donar les classes i vam notar de seguida que li agradava i dominava l'assignatura, la meua favorita al costat dels supòsits de Comptabilitat. Aquell curs ja estudiem, diguem de debò, Economia i era freqüent que ens prestara algun llibre per a llegir i fer algun treball. Aquells anys amb ell els recordem amb molt d'afecte i a ell com un gran professor, i em consta que també ell a nosaltres com un curs especial, ja que a més va ser amb el qual va iniciar la seua carrera en la docència. Ens va organitzar un bonic homenatge, al costat de Vicent Caballero, en el XXV aniversari de la nostra promoció, que va ser la primera.
Dels altres docents,
és merescut que esmente el nostre sempitern professor de Llengua Espanyola,
Rafael Bufórn Valero, llavors d'uns vint-i-cinc anys, sempre disposat al fet
que estudiàrem obres de Fuster, Estellés, Blasco Ibáñez i altres literats
valencians, així com a discutir i analitzar els temes tan candents en aquells
anys de Transició, com a “valencià o català”, “amb blau o sense blau en la
senyera” etc... Allò es notava que li
apassionava ,i a nosaltres també, i va resultar enriquidor per a tots. Un bon
professor i millor persona. Per descomptat que vam tindre més professors, i
quedaran incomptables anècdotes, records, semblances i vivències en el tinter,
però és impossible nomenar i comptar alguna cosa sobre cadascun de tots aquests
temes sense pretendre que aquest article se semble ja massa a un llibre. Recorde
també , de manera ràpida, a Eduardo
Francés, professor de Matemàtiques diversos cursos, Nieves Granero, que ens va
donar Humanística, la molt jove malmesa Srta Marina, que ens va donar també
Humanística i Llenguatge un any, Don Vicente Navarro que també ens va donar
alguna assignatura de les tècniques de l'especialitat, les professores de
francés, les d'Informàtica i els que ens van donar les denominades “marías”,
amb Don Luis Martí, quasi sempre al càrrec de la Gimnàstica, Don Pedro Anrubia
en Política i l'inoblidable Don Joaquín Pascual Torró, rector de la Mercè, en
la de Religió. Aquest capellà, joveníssim llavors, molt intel·ligent i amb
amplis estudis, amb el somriure sempre presidint el seu semblant i sempre
vestit de particular, era tot bondat, els anys que va estar amb nosaltres, per
descomptat que va ser incapaç de suspendre mai a ningú, només ens demanava “...per
l’amor de Déu ensenyeu-se bé almenys Els Deu Manaments”. Era un espectacle
veure’l quan acudia a algun partit dels que disputàvem contra els de l'Institut
Ribera en l'esport que fora, ni tan sols els nostres pares ens hagueren animat
tant com ell. El tiràrem molt a faltar quan va ser traslladat de Xàtiva,
deixant entranyables records en tots nosaltres.
Passats molts anys, conserve amistat amb diversos dels
meus professors i amb algun d'ells parle
bastant sovint, fins i tot compartisc barri amb més d'un i és normal en les
nostres converses que isca el tema d'aquells temps, preguntant què saps
d'aquest o d'aquell, en fi, es nota que aquell període va deixar bona collita
en les nostres vides. Un record també per als nostres bidells Sr.Climent,
Sr.Antonio, Sr.Pelegero i algun més que ens van atendre, els noms dels quals no
em venen ara al cap. Igualment el meu sentit homenatge i record a tots els que
ens han anat deixant en tots aquests anys, especialment a les nostres
companyes, Victoria i Mari Nieves, que van partir fa ja moltíssim temps i fa
escasses setmanes María Dolores “la Nena”. I és hora de finalitzar, per això, he de demanar disculpes si algú s'ha
sentit molest amb algun dels meus comentaris, tot el que s'ha dit ha sigut amb
la millor de les intencions i com a sincer homenatge a l’Escola i a aquelles
persones que o bé per convicció o seguint les pautes de l'època, estic segur
que en la seua immensa majoria, van tractar de fer les coses el millor que van
poder, ens van rebre sent nosaltres uns adolescents i ens van deixar ja quasi uns homes i dones quan vam eixir d'allí. Moltes gràcies .
Salvador García Beltrán . Alumne entre 1974-1979 en
l'especialitat d'Administració.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada