ALEMANY

 

ALEMANY

No va ser professor, tampoc pertanyia a allò que s’anomena personal no docent, senzillament prestava els seus serveis externs de manteniment als diferents responsables de l’Escola, en teoria  de fontaneria però en la realitat abraçava qualsevol incidència que li ocorreguera  a l’edifici, sense tindre en compte ni el temps, ni la dificultat, ni el tipus de problema. La seua capacitat tècnica era sinònim de solvència. El problema era localitzar-lo, recordem que no hi havia telèfon mòbil  i la seua personalitat de “bohemi” el feien una persona esmunyedissa, ara bé, quan es posava al front de la incidència tenies la tranquil·litat de solució ràpida, era el que hui podríem anomenar empresa “multiservicis”, però amb una excepció ell era l’especialista en totes les matèries. Parlem de MIGUEL ALEMANY ALMENAR (1924-2000).

Fernando Nieto dirigint-se als degans: Benito i Alemany

Fins ací, aquest testimoni  se li podria aplicar a moltes persones criades en la penúria de la guerra civil i postguerra.

Miguel era molt més que un gran professional, tenia una personalitat irresistible, una capacitat per a fer amics  impressionant,   de totes les edats, condicions econòmiques, ideològiques. Era un gran conversador, de lo diví i de lo humà, educat, respectuós amb tots i capaç d’aglutinar  distintes postures per tal de mantenir la conversa amb cordialitat o la solució del problema. Si el tema era de tipus  professional era imbatible  coneixia, les instal·lacions: elèctriques, de calefacció, caldera, desaigües, tallers, serveis sanitaris, aules i l’edifici com sa casa; no, millor, donat que no era massa casolà. Tot ho tenia en el cap i fins i tot les solucions als possibles problemes.

En la seua joventut va estudiar  comptabilitat, però mai ho va fer servir. Si les condicions hagueren sigut les d’un país desenvolupat on  tots els ciutadans tenen igualtat d’oportunitats per accedir a l’educació, ell perfectament haguera sigut un gran enginyer, moltes vegades ho vam comentar i la idea li rondava pel cap.

Tenia l’habilitat d’aglutinar en torn a ell i a la seua conversa  a tothom  i en poc de temps eixa conversa es forjava en amistat sincera, per això en els esdeveniments important del centre o menys important  sempre estava  ell animant el “cotarro”.

Em ve a la memòria quan estàvem preparant l’Expo85, que amplament està tractada en aquest blog, volíem saber el nom de l’arquitecte de l’antic Banc d’Espanya, cal recordar que en aquella època internet no existia; Miguel passava per allí i en ser preguntat contesta sense parpellejar: Luis Menéndez Pidal. Ens va deixar a tots bocabadats i en consultes posteriors ho vam corroborar.

També va ser un dels artistes que va dissenyar la silueta de la comarca de La Costera que encara, hui en dia, presideix l’entrada a la sala de professors.

Així era Miguel, un home de postguerra i renaixentista que se les sabia totes, excel·lent persona,  molt treballador, a la seua manera, els artistes van per lliure, però, quan el necessitaves sempre hi estava i no tenia horari si havia d’ acabar un treball o una conversa, i sobretot un bon amic.