CARMELA

 

CARMELA

 

Carmela 

En la dècada dels seixanta del segle passat l’estat del benestar es trobava pràcticament en bolquers, si una casa perdia la persona que aportava el manteniment de la unitat familiar  es produïa una desfeta que trastocava la vida a tots els membres i havien de canviar ràpidament el “modus vivendi” per tal d’arrimar el muscle i aportar la corresponent quota d’ingressos i evitar quedar-se a la intempèrie.

Quan el 15 de març de 1968 es va obrir la porta de la classe de geografia de 2n de batxiller que impartia Jimena Lacalle i una xica de secretaria va requerir la presència urgent de la nostra protagonista, perquè a la porta de l’institut estaven uns familiars esperant-la, no podia dur res bo. Efectivament, Carmela Mallol Jordà va rebre la notícia de la mort de son pare en un sanatori on percebia tractament per als bronquis.

Carmela amb Neus Mejias

Transcorre un mes fins que Carmela es reincorpora a les classes, però sense l'actitud ni la determinació d’abans de la desaparició de son pare, la conseqüència: dues assignatures suspeses. Enfila l’estiu sense rumb definit per tractar d’aprovar les dues assignatures, fins a l’aparició d’una bona amiga i companya de classe, Neus Mejias que li proposa anar a repàs a una xica que estudiava els últims cursos de batxillerat; l'assistència a classe va ser miraculosa, per una banda va propiciar la millora en els coneixements de geografia i matemàtiques i per altra la professora li va plantejar la possibilitat d’incorporar-se a la secretaria de l’institut per tal d’ajudar a resoldre els problemes burocràtics de matriculació i exàmens d’alumnes lliures que estiu rere estiu tenia l’institut Josep de Ribera. Cal recordar que en tota la província a banda del Ribera només estaven els instituts   Lluis Vives de València , Requena i posteriorment Albaida acollint infinitat d’alumnes que no podien assistir de manera oficial i es preparaven en acadèmies i professors particulars i amb un sol examen es decidia si s’aprovava o no. Eren centenars d’alumnes que generaven infinitat de documentació que la plantilla ordinària no podia tirar endavant i es requeria ajuda externa. Doncs bé, Carmela va acceptar de bon grau la proposta i es va posar a les ordres de l'aleshores responsable de la secretaria Juan Bravo, que més prompte que tard va detectar en la xiqueta l’excel·lent cal·ligrafia, la capacitat per arxivar documents i sobretot la disposició al treball ben fet. Ja mai més va deixar de treballar en una secretaria d’institut. En acabar l’estiu, Bravo es va jubilar i s’incorporà a la secretaria Melchor Peropadre que, sense dubtar li ofereix a Carmela continuar amb la condició de compaginar el treball a secretaria amb prosseguir els estudis de batxillerat en el torn nocturn, termes que accepta rebent a canvi la matrícula gratuïta i un sou de 900 pts. Corresponent a un contracte de “meritòria”.

Amparo i Carmela

A principi del curs 69/70 Rafael Pérez Contel accedeix a la direcció de l’institut, home de molt de caràcter i difícil convivència, tanmateix des del primer moment va tindre una excel·lent i estreta relació amb Carmela. No obstant això, la vàlua artística i docent de Pérez Contel és reconeguda per tots, com a prova tenim la tesi doctoral que li dedica Alejandro Macharowki i tracta de “La pasión por la enseñanza del arte” de la que Carmela ha col·laborat aportant informació i documentació.

Mal que bé Carmela continua de meritòria un parell d’anys, fins que apareixen dues xiques madrilenyes amb la plaça definitiva i l’objectiu de tornar a casa com més prompte millor, aquest contratemps desplaça a Carmela a la biblioteca del centre, però bastant reclamada per tal de solucionar problemes quotidians de secretaria que les titulars no aconseguien despatxar. Com era d’esperar les titulars ràpidament van obtenir el trasllat a la seua terra provocant l’obertura de dues places d’interinatge a la secretaria, però, sempre hi ha un però, hi havia tres candidates a les dues places, decisió salomònica, treballen les tres i es reparteixen els dos sous. Carmela és una de les contractades i accepta el tripijoc de moment, cal recordar la situació familiar, sa mare es reincorpora a donar classe de “corte y confección”, la família comença a respirar millor, però transcorregut un temps prudencial decideix rescindir el pacte per dues raons: 1, el treball que fa és el que correspon al lloc de treball amb el jornal estipulat i 2, la seua situació familiar no permet alegries.

Així és com després d’uns quants anys de “meritòria” Carmela entra en el funcionariat interí de ple dret.

La situació torna a repetir-se, altra vegada tornen a ser ocupades les places per dues xiques que tampoc tenen intenció de quedar-se a l’institut, sols el temps imprescindible per concursar i marxar a València, altra vegada situació d’incertesa, però ara el Director li ofereix traslladar-se amb ell a Canals on han de transformar la secció en Institut i es necessita personal de secretaria preparat per tal de posar ràpidament l’institut en marxa. Tal és la urgència que es contracta un taxi per a desplaçar tots els dies a Canals tant a Carmela com a Amparo Peropadre. Aconseguit l’objectiu,  Amparo torna a Xàtiva i Carmela es queda a l’institut de Canals, on ja no té que  competir amb ningú pel lloc de treball i li dóna temps a presentar-se a oposicions i aguanta fins a l’última prova.

Mentrestant Melchor Peropadre havia tornat a l’escola i li faltava completar l’equip de secretaria i abans que li imposaren persones alienes a l’ofici li ofereix a Carmela tornar a Xàtiva, però esta vegada canviant de vorera, però amb els mateixos companys d’oficina. El compromís de Carmela amb Pérez Contel i l’acceptació de la proposta de Melchor provoca que Carmela doble torn entre Canals i Xàtiva almenys fins a acabar el curs 1974.

Ja instal·lada a Xàtiva es presenta a les oposicions en Barcelona i aquesta vegada sí que les aprova de manera brillant, després de passar un bon esglai en l’examen de mecanografia al parar-se la cinta al final del carro i no rebobinar. Solucionat el problema amb un canvi manual i ràpid, encara li donà temps d’obtindre 380 pulsacions, 80 més que el que es demanava . No es va presentar a l’examen de taquigrafia per raons alienes a l’opositora. Ja mai més va canviar de centre fins  la seua jubilació a finals de 2019, sent una de les persones més compromeses i importants que han passat pel centre.

El staff de principis dels 80, uns anys després.

45 anys donen molt de si, més de mitja vida, és el període que Carmela ha passat ininterrompudament treballant en el huí anomenat CIPFP La Costera. Ha tingut companys i companyes com Amparo o José Luis i altres, ha estat amb directors des de Gironés a les dues directores acabant amb Ahullana i multitud de secretaris, entre els quals tinc la satisfacció d’haver compartit despatx més de 4 anys i sis mesos i d’ací va nàixer una amistat sincera que perdura fins hui.

La secretaria dels primers 80, en foto del s.XXI

L’any 79 del segle passat vaig ser anomenat secretari, fins aleshores havia sigut professor i no havia desenvolupat cap treball administratiu. L’aterratge en la secretaria, en quant a les persones que allí treballaven, va ser de les coses més fàcils que em vaig trobar. En aquell temps el secretari es limitava a firmar documents i res més. L’única condició que vaig posar va ser agafar el treball i la responsabilitat inherent al càrrec amb l’ajuda del personal de secretaria (Melchor, Amparo i especialment Carmela), i  com ja he dit abans em vaig adaptar de manera rapidíssima i formàvem un gran equip, fins a tal punt que si demanava un document que creia d’un color i estava arxivat , a l’instant ja el tenia a la taula, però resultava que ni era del color que creia i no estava arxivat. Carmela tenia en el cap tota l’oficina i ho posava al servei del bon funcionament. Em ve al cap el mes de setembre, amb la tecnologia de l’època, la matriculació era un període dur i estressant per a secretaria. Es feien les hores necessàries per a tindre el treball acabat en el període establit i que el curs poguera començar en la data prevista, independentment que estiguerem fora d’horari i a més no es cobrava cap hora extra addicional. A tot el que hem dit se sumava  la dificultat d’ajustar l’oferta de places a la demanda dels alumnes, per una banda especialitats com administratiu, electricitat o automoció amb “overbooking” i per l’altra delineació o metall amb carència d’alumnat. Quadrar els cursos era un treball delicat i fi, que entre tots ho solucionàvem per a no deixar a ningú sense matrícula.

Confraternitzant amb els altres instituts

En aquesta primera etapa vaig romandre any i mig, fins a març del 81. Posteriorment i ara sí, formant equip amb el sector jove del claustre des de l’estiu del 82 a l’estiu del 85 i ja mai més he tornat a tindre cap càrrec en l’administració educativa, perquè les Pràctiques en Alternança no crec que estiguen contemplades així. La segona etapa, va ser el començament d’un canvi radical en la manera d’entendre l’educació, i clar afectava a tots els estaments, secretaria inclosa.

Amb antics  companys

En aquests quatre anys i mig vaig comprovar la vàlua de l’equip humà que treballava a la secretaria: la coordinació, la dedicació, l’empatia, la capacitat de treball; sols amb l’ajuda d'unes màquines d’escriure Olivetti Lettera, paper de calco, paper rosa i una simple calculadora, això era tot plegat l’instrumental que es disposava. Amb el pas del temps Melchor va guanyar el recurs i va tornar al Ribera, Amparo va canviar d’administració i es va incorporar a l’Administració Central i Carmela es va quedar al cap de la secretaria fins la jubilació.

Amb alguns dels secretaris que carmela "ha patit"

Ja hem parlat de la capacitat d’arxivar i guardar tot allò que per a la majoria dels mortals no té rellevància, ella ho guarda i el millor és que quan ho busca ho troba a la primera, una meravella, com a exemple, de la seua època de l’institut, encara té arxivades fotos que he fet servir més d’una vegada 50 anys després.

La directora actual,  antics direcors i Carmela

S’ha adaptat perfectament a les noves tecnologies, tant per al funcionament de l’oficina com per a fer-se càrrec de “La memòria històrica” de l’escola.

Companys de l'última época

Per a finalitzar només em queda ressaltar el següent: en la moguda que hem posat en marxa per tal de celebrar el 75 aniversari, estan participant moltes persones, però l’única que si no haguera participat, haguera sigut impossible dur-ho endavant, i ho fa de bon grau i amb rapidesa, és Carmela; persones com ella fan falta en totes les institucions. Moltes gràcies Carmela per la teua col·laboració ací i en  el treball quotidià de vora 50 anys.

Ültim acte de Carmela

Nova vida

Ací vos deixe un àlbum fotogràfic de CARMELA