DE CASTELLÓ A XÀTIVA........(rbenavent)

 

DE CASTELLÓ A XÀTIVA

De l’Escola de Mestratge de la Plana a l’Institut d’FP de la Costera

 

Han passat tants anys que omplir ara unes quartilles d’aquelles coses, d’aquells records que la memòria té tancats a pany i clau en un recambró del més amunt ens resulten en excés complicades.

 Veníem d’aquella antiga escola de Mestratge, d’aquell Politècnic de la capital de la Plana on aterràrem pràcticament verges, i d’on sembla que eixírem immaculats encara d’aquell curs i un poc més que allí passarem, de manera que ens quedava molt a aprendre quan arribàrem a la Professional de Xàtiva, la ciutat que tot i no ser nostra per naixement sempre ha estat, i per raons que no venen al cas ara, com el nostre segon poble.

 I trobar-nos a Xàtiva com a casa no era només emocional, perquè a diferència del nostre pas per Castelló ara coneixíem bastant més el territori, no debades l’àmbit d’aquella FP era supracomarcal amb alumnes de la Costera, la Canal, la Ribera i la Vall d’Albaida, fet que de vegades i quan es tractava de poblacions homònimes, posem que un xiquet deia que era de Castelló o de la Pobla, ‘faltava el canto d’un duro’ perquè li amollàrem allò de “mante, i tu de qui eres, que igual conec els teus pares”, pel fet que les meues vivències, per naixement, anaven més lligades a la Pobla i Castelló de la comarca valldalbaidina, és a dir, als pobles determinats com del Duc o de Rugat, més que no a la Pobla Llarga o Castelló de la Ribera.

 Aquella diversitat i quantitat de pobles abocant tots els matins els seus alumnes al nostre centre tan policomarcal li conferien una gran diversitat cultural, interessant també pel que fa al treball de la llengua, de manera que, i per exemple, repassant els cognoms dels alumnes podies localitzar el seu lloc d’origen –poble o comarca- com fora, i per posar algun exemple, un ‘Jorques’, ‘Aparicio’ o ‘Cambra’. Justament a Castelló de la Plana coneguérem una companya de cognom ‘Cambra’ de la Font de la Figuera, com no.

 També les diferències quant a la parla, quant al lèxic s’hi presentaven a l’aula atenent aquella estructura territorial, com aquell alumne, no recordem d’on, que en un moment de la lectura pica sola, i amolla tot ufanós que ‘fumeral, això és català!’, alhora que un altre li contestava –de la Ribera creiem- que així és com ho deien a sa casa. Per no dir també de la parla de la Canal.

 Així mateix a la Plana sabérem de llinatges que no havíem sentit mai a ca nostra, com els Betoret, posem per cas, que eren d’allà, ara que, la major distància entre Castelló, d’on venia, i Xàtiva, on arribava, no la marcaven els quilòmetres, sinó la diferència que separava algunes estances, com siga, i posem per cas, la de ‘Direcció’.

 I això perquè allà dalt la nostra percepció del despatx del director era el d’un espai clos, tancat, amb les persianes pràcticament tirades i llum artificial darrere de la qual, i amb vestit de corbata s’hi trobava el senyor director, Herrero podria ser, que també és cognom d’allà dalt, un espai decorat i moblat tirant a senyorial, que acabat d’arribar a aquell lloc i a aquell món ens corsecava, més encara vivint una situació laboral un poc enredada, ni que siga administrativament, no debades ens trobàvem fent els darrers mesos de soldat a València.

 A Xàtiva però, arribats amb una situació personal i laboral ben diferent, la situació era tot una altra, el despatx del director també, cert que moblat de manera impersonal i funcional, com qualsevol centre escolar, però ple de llum amb finestres obertes de bat a bat, la porta igualment oberta, sense formalismes innecessaris, cadascú tenia les seues funcions però érem companys. Un altre espai aquest que, en aquell ara, ben bé ens corprenia.

 Potser, i en aquell viatge temporal de Castelló a Xàtiva, en aquest darrer centre havien viscut alguns canvis importants, que per comparació, a la Plana també s’albiraven però que nosaltres ja no arribàrem a viure perquè ja érem a casa.

 

 

rbenavent