DIRECTORS
La foto de Carmen Larriba pertany a la inauguració del monòlit que commemora
els 50 anys dels estudis de formació professional a Xàtiva. Excepte les dues
persones que sobresortixen per damunt del monòlit, d’esquerra a dreta
José Benito i Antonio Morant,
tots dos adscrits al departament d’Electricitat, els altres en algun moment de
les seues vides han sigut directors del centre.
Observem en la foto que totes les persones que en els primers
cinquanta anys van dirigir l’Escola són homes; alguna cosa ha canviat, en els
últims 25 hi ha hagut una dona i en l’actualitat hi ha una altra que ja du en
el càrrec uns quants anys. Tornant a la foto, a banda d’aquests 8 directors, en
tenim tres més, dos que no podien estar perquè havien faltat, Eduardo Nàcher i R. Pérez Contel i l’altre que una
vegada va acabar es va deslligar completament del centre. Dels de la foto he
tingut la sort de tractar-los personalment a tots, uns més que altres, i des
d’aquesta perspectiva trace unes xicotetes pinzellades basades en les meues
vivències i les dades que he pogut arreplegar
del pas de tots ells per la
direcció de l’Escola i, a través d’ells conéixer els esdeveniments més
importants.
Si comencem pel principi, en l’any 46 del segle
passat s’inicien els estudis de Formació Professional a Xàtiva de la mà de José P. Guerri Nuñez –catedràtic de filosofia- que es
fa càrrec de la direcció de l’Escola d’Aprenentatge Industrial des de la
direcció de l’Institut Josep de Ribera, càrrecs que comparteix fins a primers
dels seixanta del segle passat; l’Escola habitava els baixos de l’edifici que
ja ocupava l’institut de la plaça de l'Arquebisbe Majoral anomenat Casa De
L’Ensenyança. Fins a l’any 59 comparteix càrrec i edifici, però el trasllat de
l’institut a la nova ubicació fa que el director ja no puga dirigir els dos
centres des del mateix despatx; l’escola ocupa la totalitat de l’edifici
i Guerri continua sent director
fins al 61.
Guerri segueix de director de l’institut fins el
seu trasllat al Luis Vives de
València en l’any 66, no obstant això, l’any 65 mamprén una nova etapa i torna
a la direcció de l’escola fins al 69, on
ja queda desvinculat totalment de Xàtiva; hui en dia seria impensable que un
professor amb plaça en València dirigira un centre a Xàtiva. Home clau en el
funcionament de les ensenyances mitjanes a Xàtiva en les dècades dels quaranta,
cinquanta i seixanta. Va tindre l’honor d’obrir els dos centres nous al carrer
Acadèmic Maravall, l’escola s’inaugurà
en la primera fase en el 68.
José Pardo Enguer accedeix a la direcció del centre en
l’any 71, prèviament l’any 1970 fou promulgada la Llei General d’Educació
promoguda pel ministre Villar Palasí que
reestructurava totes les ensenyances no universitàries en tres grans blocs: un
de primària, L’EGB (Ensenyança General Bàsica) que tenia caràcter obligatori i
allargava l’ensenyament fins als catorze anys.
En acabar aquest cicle s’havia de triar entre les dues
opcions de secundària: per una banda, un batxillerat clàssic de tres cursos BUP
(Batxillerat Unificat Polivalent) i un curs de preparació a la universitat COU
i per l’altra, l'FP (Formació Professional). L'FP es dividia en tres graus, un
primer de dos cursos i un segon de tres cursos. L’Accés al BUP requeria tindre
aprovada l’EGB, però no per accedir a l'FP. El tercer grau mai es va posar en
funcionament. Hi havia moltes branques que abastaven activitats econòmiques
tant de la indústria com dels serveis amb continguts tant teòrics com pràctics.
Així, s’inicia la branca Administrativa a l’escola.
Per tant a Pardo li
pertocà posar en funcionament la reforma educativa de Villar Palasí.
No rematà la tasca perquè l’any 75 abandonà el càrrec per a
incorporar-se a la Coordinació d'FP en València, era l’equivalent a la
inspecció de BUP, al mateix temps era funcionari del ministeri de Treball.
El substitueix Ricardo Gironés Mateu, cal recordar que aquest període coincedeix amb
l’etapa més interessant dels últims cinquanta anys en la vida d’aquest país: mort
de Franco, monarquia, transició política, aprovació de la Constitució, colp d’estat
... Com no podia ser d’altra manera amb repercussió tant als claustres com a
les aules.
En l’àmbit acadèmic li pertoca acabar
d’implantar l’FP al centre, s’amplia l’oferta d’estudis obrint la branca de Delineació,
també en aquest període s’inaugura la segona fase de l’edifici, la que recau al
carrer Gonçal Vinyes, pal·liant el dèficit d’aules a causa de l’increment
d’alumnat.
El claustre de professors va augmentant a mesura
que creix l’alumnat i les branques impartides. El profund canvi que es produeix
als claustres d’ensenyances mitjanes acompanyades de la imprevisió del
ministeri, fa que pràcticament des de la implantació de la reforma no se
celebren convocatòries d’oposicions, i en centres com el de Xàtiva, amb més de
30 docents, entre professors i mestres de taller, sols dues persones eren
numeraris, un era professor, el director, que a més a més compatibilitzava amb
altre lloc de treball a l’ajuntament de Xàtiva, l’altre era un mestre de taller
de metall.
A partir del 78 comencen a convocar-se oposicions, tant
restringides com lliures, i els claustres comencen a poblar-se de xics i xiques
joves amb moltes ganes i il·lusió per tal de canviar les coses i donar un
impuls que fins aleshores no havia ocorregut, la conseqüència era previsible,
xoc generacional entre les distintes maneres d’entendre l’ensenyança. Tot
normal en una època tan emocional en tots els aspectes. El curs s’acabà i
Gironés és proposat per obrir el curs vinent el nou centre d’Alberic, estem
finalitzant el curs 81-82.
Consolidat l’institut d’Alberic, Gironès es reincorpora a la seua plaça de
Xàtiva on desenrotlla normalment la tasca docent fins a la jubilació.
En aquella època l’accés a la direcció requeria
només el dictamen del claustre, Juan Bta. Ruiz Martínez va ser
el candidat proposat per la generació de professores i professors incorporats a
la docència en les acaballes de la dècada del 70 i primers dels 80 que podríem
batejar com la dècada del canvi i la il·lusió. Accedeix a la direcció amb el
suport explícit de la pràctica totalitat del claustre, amb l’objectiu de donar
un impuls a la transició que aleshores inundava tots els aspectes de la
societat i contribuir a la millora de l’educació des d'un punt de vista més
obert i participatiu. En altre post d’aquest blog es relata com es va arribar
al consens de proposar a Juan com
a director.
El principi del curs va ser traumàtic, cal recordar que es va
produir “La Pantanà” que va afectar especialment a les comarques de La Ribera
Baixa i la Ribera Alta. Les conseqüències van ser molt dures per a ciutats,
horta i persones. Xàtiva no va ser afectada directament, es va quedar en
rereguarda i els dos centres d’ensenyances mitjanes van ser “ocupats” per
acollir roba, mantes, articles d’aixovar, aliments i altres articles de primera
necessitat per emmagatzemar-los i, a partir d’ahí distribuir-los per les
poblacions afectades. Les classes es van interrompre dues o tres setmanes,
professors i alumnes feren jornades maratonianes per tal de carregar i
descarregar camions per tal que l’ajuda arribara als damnificats. Encara que la
“riuà” no va afectar directament a Xàtiva, les pluges torrencials sí que ho
feren. La Conselleria va incloure el centre entre les infraestructures
afectades, i de fet amb càrrec a aquestes despeses extraordinàries tota la
coberta de l’edifici i la instal·lació elèctrica foren reparades.
Qüestions
físiques, la voràgine del moment i l’estrés fan que Juan en acabar el curs 82-83 decidesca
passar a un segon pla i propose la continuïtat en la direcció al seu cap
d’estudis Luis Villacé Vázquez.
Amb el recolzament del
claustre Luis Villacé Vázquez
mamprén una etapa curta però fructífera al si del centre; es va posar en marxa
un curs compensatori que al llarg dels anys desembocaria en el PQPI, per tal d'ajudar els alumnes més
necessitats a reforçar els seus coneixements i ajudar-los a incorporar-se als
cursos de FP1 i així evitar les
dues velocitats en l’esdevindre del dia a dia en l’aula.
A l'abric de la inauguració de l’Hospital Lluís Alcanyís es
va demanar i concedir la implantació d’una nova branca de serveis, la Sanitària.
Va començar a funcionar el curs 84-85; el primer material de pràctiques es va
recollir de l’antic Hospital de la plaça de La Seu, antic, però aprofitable. També
es va incorporar amb càrrec al pressupost del centre una “nina” perquè els
alumnes de primer grau, que era fins on podien cursar –auxiliar de clínica-
feren pràctiques, més o menys reals.
En altre ordre de coses es va proposar la
confecció de revistes i exposicions, que en altres posts d’aquest blog estan
perfectament comentades.
També es va proposar a la Conselleria la tercera
fase de l’ampliació del centre amb l’acord de l’ajuntament per a la cessió de
terrenys i de pas traure el transformador d’
Hidroelèctrica, (antiga Volta) de les immediacions del centre. Cables
d’alta tensió creuaven per damunt de l'espai on els alumnes feien l’esport, un
clàssic en les peticions del centre d'ençà que l’edifici es va construir.
Villacé deixà la direcció a la finalització del
curs 84-85 en aconseguir el trasllat al centre d’ El Cabanyal a València. Posteriorment
fou inspector de secundària fins que un canvi polític revocà el nomenament. Ell
i tota la promoció van recórrer, la justícia els va donar la raó, però mai més
van ser readmesos. Va acabar la vida docent a l’institut de La Misericòrdia en
el batxillerat a distància. Sempre ha continuat lligat al centre i ha estat en
els esdeveniments importants.
Miquel Rigo va substituir a Villacé. També aplegà amb el suport del claustre.
En el mandat de Rigo es va posar en marxa, possiblement una de les mesures de
més calat que enllaçava els estudis de formació professional amb el món del
treball, facilitant als alumnes la integració en empreses i institucions, i
algunes vegades la proposta de formar part de la plantilla. Fins aleshores les
relacions amb les empreses eren voluntàries i voluntaristes entre el
professorat de l’especialitat i les empreses. LES PRÀCTIQUES EN ALTERNANÇA són
el marc que regula estes activitats
i li donen cobertura per a una relació molt més estreta entre els centres
educatius i les empreses.
La visita del Ministre José Maria Maravall i
del Conseller Ciprià Ciscar a un
centre no són massa habituals, no hi estava prevista aquesta visita, però una pancarta reivindicativa
penjada a l’exterior de l’edifici, els va fer acostar de manera inesperada.
Rigo els va rebre al centre i els
va mostrar l’edifici i les deficiències que hi havia als tallers. Els precs del
director van ser escoltats i més prompte que tard els forats del
taller i magatzem van ser reparats, en altre post d’aquesta publicació està la
informació completa.
Rigo es va alliberar de les responsabilitats a la
finalització del curs 85-86, va continuar un any a Xàtiva, després es va
traslladar a Alzira on es va retirar i resideix en l’actualitat.
Miquel és un altre exdirector que acudeix als actes importants de
l’escola.
Juan Sanz Hernández va ser designat director per la
inspecció educativa al curs 88-89 i continuà un curs més, fins que li
concedeixen el trasllat a València.
El centre ja no és aquell de finals
dels 70 i primeries del 80 on s’havia d'anar a captar alumnes als
centres d’EGB. Havíem passat de 35 professors en el curs 77-78 a vora 100 en el
curs 88-89, per no parlar d’alumnes, que del voltant de 600 vam passar a
superar els 1500, a més a més, la
branca Sanitària completa el segon grau en Laboratori. L’edifici no
donava per a més, es van habilitar per al torn de vesprada 10 aules a
l’institut Josep de Ribera, just a l’altra vorera del mateix carrer. Davant aquestes carències,
la tercera fase de l’edifici es feia imprescindible i el director tractà d’acurtar
els terminis perquè entrara en funcionament.
Se li va concedir al centre un mòdul
2 de Comerç Interior, i la professora Carmiña Ustero d’administratiu
posa en marxa un projecte de mini empreses amb alumnes, el qual va obtenir un
dels guardons més importants que duia aparellat un suculent premi
monetari per a visitar i estudiar empreses. El departament d’Automoció continua
amb les JORNADAS TECNICAS DE AUTOMOCIÓN, amb el patrocini de tots els
concessionaris més importants de la comarca. Va ser una fita pel fet que tant
alumnes com professors van estar al dia de les innovacions de la tecnologia de
l’Automòbil quasi en temps real, un gran encert
Sanz, com hem dit abans, va ser destinat
al cap i casal i uns anys més tard, també acaba d’inspector com ho havien
fet Pardo o Villacé. Malauradament, no va tindre temps a
jubilar-se, ens va deixar molt jove.
L’últim director de la fotografia que ens queda
per analitzar És el que va
liderar el L Aniversari de l'aleshores IPFP La
Costera, Vicent Caballero Hidalgo. Des de feia més d’una
dècada no exercia la direcció del centre una persona sense perspectives de
marxar i assentada a Xàtiva.
Possiblement la informatització de la gestió integral del centre fora una una de les fites del període, per davant fins i tot de la conselleria.
Vicent va rebre un centre consolidat en quant
a professorat i alumnes i integrat en la societat, que ell i el seu equip
van contribuir a mantindre’l i fins i tot millorar-lo.
El pas de Vicent per la direcció està tractat en
altres posts d’aquest blog.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada