REIVINDICACIÓ DE LA MEMÒRIA..............(Pere J. Beneyto)

 

REIVINDICACIÓ DE LA MEMÒRIA

Pere J. Beneyto

Rellotge d’emocions que no s’esborren

Martell de llum, falç de treball, punxa de temps.

Raimon, 2011

 

 

Van passant els anys i seguim acumulant, de forma més o menys ordenada o caòtica, records, imatges, experiències, sentiments i esperances (assolides unes i frustrades altres) que constitueixen els fils amb els quals teixim la vida, mentre cada dia anem i tornem, gairebé sense adonar-nos-en, des de l’ahir cap al demà.

I de vegades, sols de tant en tant, algú punxa en la nostra roda del temps i, de sobte, el rellotge d’emocions que no s’esborren torna a activar-se, tot recuperant la memòria d’un temps i d’un país que també era el nostre.

 

I.- EL PRETEXT: L’anniversari de l’Institut

En aquest cas qui em va punxar fou el bon amic Emilio Sala, esperonant-me a participar amb algún text en les activitats conmemoratives del 75è anniversari del CIPFP La Costera, que fou el meu primer destí com a professor, ara fa ja 40 anys.

Un centre, d’estudi i treball (d’e-fe-pé… i a molta honra!), pel qual hauran passat al llarg de la seua història centenars de professors i milers d’alumnes, cadascú dels quals tindrà el seu propi record, millor o pitjor, i tots plegats nodreixen la memòria col·lectiva de vàries generacions d’homes i dones de Xàtiva i els pobles del seu voltant, de gent que -com cantava aquell xicot nascut al Carrer Blanc- anomenen classes subalternes i treballen als petits tallers, a casa o al camp, d’on comença l’horta i acaba el secà

Una memòria que cal reivindicar perqué són els nostres, són els qui foren alumnes un temps i després esdevingueren ciutadans que… viuen i moren en l’anonimat, gent que en frases solemnes no han cregut mai, però que estima la vida i exigeix les coses que li han negat… des del fons dels segles!

 

II.- EL CONTEXT: L’any del(s) canvi(s)

El centre duia funcionant ja més de tres dècadas quan jo m’hi vaig incorporar a les darreries de 1982, iniciant un canvi que hauria de ser decisiu en la meua vida, centrada des d’aleshores, en l’ensenyament públic i la investigació social.

Però més enllà d’aquest nivell micro, aquell fou un any de grans canvis per tot arreu, un d’eixos moments en què sembla que la història s’accelera i que, en repassar-los ara, encara ens sorprenen.

Només feia set anys de la mort de Franco, després d’una llarga dictadura de quatre dècadas durant la qual el temps pareixia haver-se aturat… I cinc de la recuperació de la democràcia, que els colpistes del 23-F estigueren a punt d’esgarrar i que, durant aquell mateix any, forent jutjats i condemnats.

El mapa polític espanyol va experimentar un sotrac tant fort que en qüestió de pocs mesos registrava la pràctica desaparició del que fins aleshores havia sigut el grup majoritari (UCD), que abans d’anar-se’n en orris va tindre temps de ficar-nos a l’OTAN (30 de maig) i anticipar una eleccions generals (28 d’octubre) que donarien una aclaparadora majoria absoluta al PSOE de Felipe González, amb la que s’iniciaria un llarg i pregon procés de modernització del país.

Entremig s’aprovava l’Estatut d’Autonomía de la Comunitat Valenciana (15 de juliol) que acceleraria, també ací, el canvi de cicle representat per l’accés a la Generalitat del president Lerma.

Aquelles eleccions generals, que venien a cloure l’etapa de la transició, s’hi celebraren tant sols una setmana després de la pantanada de Tous (20 d’octubre), que va provocar l’arrasament de les comarques de La Ribera, el desallotjament de més de 100.000 persones i la mort d’unes 30, en mig d’un espectral escenàri de fang, angoixa i desolació que obligà a aturar la práctica totalitat de les activitats econòmiques, socials i institucionals de la zona, entre elles el propi curs acadèmic.

El canvi polític a casa nostra es produïa en un context no especialment favorable, caracteritzat a nivell global per l’hegemonia neoconservadora (Reagan, Thatcher) i la continuïtat d’una crisi econòmica que venia arrossegant-se des de feia ja temps i que, en tancar aquell any, registraria xifres força preocupants: una taxa d’inflacció del 15,2% i del 16,6% d’atur, per a una població ocupada de poc més de 10 milions de persones (la meitat de la registrada enguany), amb un salari mínim de 28.440 pesetes/mes, que al canvi actual seríen vora 170 euros, prop d’un 80% inferior al vigent a hores d’ara.

Es tractava, doncs, d’un temps ambivalent, al qual ben bé se li podien aplicar les paraules amb les quals Dickens obri la seua Història de dos ciutats: “Era el pitjor i el millor dels temps…, l’hivern de la desesperació i la primavera de l’esperança”.

El marc simbòlic d’aquesta remembrança restaria incomplet si no afegira ara la referència a altres esdeveniments, majors i menors, que marcaren aquell any: fou el de les sancions contra la Sud-Àfrica de l’apartheid (“…Free, Nelson Mandela!”) i la guerra de les Malvines, que seria el principi del fi de la dictadura argentina; el de la Copa del Món de Futbol que es jugà a Espanya (…i guanyà Itàlia); el del premi Nobel a García Márquez i l’estrena per Spielberg d’ET; l’autodisolucció d’ETA-VII (…i la continuïtat assasina de l’altra), l’eixida al mercat del primer ordinador domèstic (…aquell ZX-Spectrum) i l’entrada de les sèries a TVE (…l’única que teníem!), des de “Chanquete” a “Los gozos y las sombras”…

 

III.- EL MEU TEXT: Tal com erem…

Quan jo vaig arribar el primer dia a l’Institut (10 de novembre de 1982) encara quedaven senyals de la batalla contra la pantanada en la que s’havia implicat –ho sabria poc després- bona part del professorat en tasques de suport civil i solidaritat amb alumnes i famílies afectades.

El retard en la meua incorporació al centre, després d’aprovar les oposicions en juliol d’aquell any, fou resultat del desgavell generat pel doble traspàs de competències educatives entre les dues administracions (central/autonòmica) i els equips d’UCD que no s’acabaven d’anar mentre que els del PSOE encara no havien arribat.

Acabava de cumplir 29 anys i en feia ja cinc que m’havia llicenciat en Filosofia i Lletres, alternant temporades d’estudi i treball en les fàbriques del meu poble, no sense dificultats després d’haver sigut expulsat de la Universitat (setembre de 1973), per activitats de lluita democràtica, junt a tres-cents i escaig companys, molts dels quals tornaríem anys després com a professors, en un exercici, si més no, de justícia poètica.

Entremig havia treballat altres cinc anys com a responsable de premsa del que ha sigut sempre el meu sindicat (CC.OO.), el que em va permetre conéixer de manera directa el funcionament del mercat de treball i el procés de configuració del nou sistema de relacions laborals.

D’aquell primer dia recorde, com si fos ara mateix, l’entrevista amb el Cap d’Estudis (Lluis Villacé) que amablement m’informà d’horaris, tutories, assignatures i del funcionament del centre per a passar, sense solució de continuïtat, a presentar-me a la resta de l’equip directiu i de companys i companyes (Emilio, Concha, Armando, Marina, Joan, Vicent, Rafel…).

L’assignatura que m’encomanaren s’anomenava aleshores Formació Humanística i era una barreja, no sempre equilibrada, de continguts històrics i sociològics, de la qual m’agradava fins i tot el nom. No n’estic segur d’haver-ho aconseguit, però vaig intentar oferir als meus primers alumnes una interpretació del passat i del present en clau humanística, tenint especial cura en defensar els valors del treball i la cultura.

Tot i que tenia un horari un poc desficaciat (hi havia dies que agafava a València un dels primers trens i tornava amb l’últim, prop ja de la mitjanit), el viatge amb els companys, els dinars a la Plaça del Mercat, les partides de badmington i els temps morts entre classe i classe a la Sala de Professors… foren l’escenari on es bastiren forts lligams d’amistat i companyonia que, en alguns casos, han continuat fins avui…, independentment de la freqüència dels encontres i dels itinerais vitals de cadascú de nosaltres.

I em ve ara a la memòria una pel·lícula de Sydney Pollack (The Way We Were/Tal como éramos) que conta la història d’uns joves que, anys després d’haver compartit treball, lluites i il.lusions durant l’època del New Deal americà, tornen a trobar-se. Cadascú havia triat un camí diferent però hi havia quelcom que no havia canviat: el que feren junts en el passat, els esforços compartits, les esperances i expectatives de futur davant d’un temps canviant, els jocs i alegries jovenívoles i, al capdavall, l’amistat.

Si n’ha d’haver algun, aquest seria el missatge que se’n derivaria de tot plegat: cal seguir empenyant la roda del temps i que els joves professors d’avui troben la forma i les eines per a continuar estimant el seu treball i contribuir a millorar la formació humana (…i humanística!) de les noves onades d’estudiants del seu (…i del nostre!) Institut.

 

València, maig de 2022