SEMPRE TINDREM 17 ANYS..............(Pilar Gimeno)

 

SEMPRE TINDREM 17 ANYS

.

Pilar Gimeno Calabuig

Xàtiva 6 de maig de 2022

 

Veure una notificació de whatssap d'un telèfon que no tens als contactes sempre et crea intriga, però quan obris i llegeixes "Bona vesprada Pilareta..." eixa intriga es converteix en un ample somriure. Tens una certesa, no pot ser altra persona, Emilio Sala Benimeli!!

Com sempre tenia un projecte entre mans, i una proposta que fer-me i no era altra que animar-me a contar-vos el que va ser el meu pas per l’ensenyament professional, o més concretament per l’“Instituto de Formación Profesional Xàtiva”, l’actual CIPFP LA COSTERA de Xàtiva. Doncs anem a veure si ho aconseguim.

 El primer que me ve a la memòria com vos passarà a tots vosaltres és el gran canvi físic, molt normal, estem parlant del curs escolar 1983-1984, el primer curs que faig a “la profe” (anem a dir-li així, que és com la coneguem els que ja tenim uns anyets). Recordeu aquella gran esplanada de terra que semblava el desert en estiu, i on es posava “El Balance” en la fira de Nadal?

L’edifici en si ha canviat al mateix ritme que s’han ampliat els estudis i han augmentat les exigències de noves titulacions, i segurament el bar s’ha fet més xicotet, perquè si una cosa tenia eixe edifici era un gran bar per acollir a tots els estudiants dels pobles del voltant. Aquests canvis segur que els podem veure a més d’una fotografia d’Emilio.  

I què feia jo allí? Doncs per circumstàncies personals i familiars vaig decidir retardar els meus estudis a la capital i informar-me quins altres estudis podia fer encara a Xàtiva, estava indecisa, preparar oposicions, anar a la universitat... Així que vaig anar a l’edifici d’enfront del Ribera, a secretaria, per a preguntar les titulacions que hi havia.

 Vaig preguntar de tot,: me van explicar tot el que podia estudiar, tot el que volien començar a implantar i totes les possibilitats que tenia al tindre ja fet el batxillerat. Me van donar tota la paperassa, me van atendre com si fos de casa seua. El treball i l’amabilitat allí tenia un nom, Carmela. 

I no sols Carmela, a la seua mà estava Emilio Sala Benimeli, que no va dubtar en tornar a explicar-me ho tot, a plantejar-me les titulacions, els graus, auxiliar, tècnic, les sortides professionals i les convalidacions al vindre de batxillerat (tot era distint a ara).

Intentant fer memòria més que fets tinc un somriure al llavis, que és reflex de la sensació de benvinguda que vaig tindre, de veure les coses fàcils, de no posar cap problema per a la matrícula, la convalidació, l’horari, les classes, vaig començar a estudiar d’una forma còmoda i alegre, tot i que feia el curs de COU de nit al Ribera i tota la matèria tècnica del títol d’administrativa era nova totalment.  

Com he dit abans, hi han sensacions, sentiments, i estats d’ànim que no es perden. Vaig estudiar allí tres cursos, des de l’any 1983 a l’any 1986, anys en els que hi havia un professorat jove, amb moltes ganes de fer coses noves, de tirar endavant als alumnes.

En aquells moments els estudis professionals no estaven tan ben vists com ara, el professorat s’enfrontava a alumnes desmotivats i a poca oferta en titulacions, en general i també a Xàtiva, però a “la profe” en aquell temps hi havia un professorat amb ganes de moure als alumnes, de fer de l’ensenyament professional el futur de molts adolescents i de que aquell Institut de Formació Professional de Xàtiva es fera gran arribant al que és hui, un gran institut.    

I junt a tot l’equip de professors estaven les administratives de secretaria, entre elles Carmela, qui t’ajudava a tot el tema de matrícules, paperassa, exàmens, llistes, el que necessitares, sempre amb un somriure, somriure que encara hui pots gaudir si la veus pel carrer (molts besets des d’ací). 

I a qui escoltaves per damunt? Doncs encara que no era el director, sempre estava Emilio per tot arreu, amb projectes entre les mans, projectes per a noves titulacions, per al viatge de fi de curs, si hi havia una enquesta, si algú tenia dubtes, coneixia als alumnes, els remugava, els motivava, els comboiava, et pegava un crit pel corredor “Pilareta va, que ja fas tard!!”.

He de dir que tots eixos esforços no van caure a cap pou, al passar el temps he vist com els companys que allí estudiaven han estat desenvolupant el que van estudiar, estan treballant en bons llocs, d´administratius o funcionaris. Però a més, tinc companyes que quan et veuen com ordenes la paperassa o els bolígrafs, o el llibres de seguida et diuen, com es nota que tu has estudiat administratiu!!

Per a mi recordar el meu temps a “la profe” de Xàtiva sempre és posar al centre a Emilio Sala Benimeli, centre com a punt d´acció i motivació. Me va recordar fa poc que jo m’apuntava a tot el que se’m proposava, i segurament és així, però estic segura que tots esteu d’acord amb mi que Emilio no ha parat mai de proposar projectes.

La memòria dels disset anys és selectiva, i en aquest treball de recordar, a la ment i a la nostàlgia acudeix a més del que vas estudiar, el que vas gaudir.

Recorde que a “la profe” vaig conéixer molts companys i companyes noves i d'altres pobles (no cal que diga noms, una forta abraçada a tota la gent), vaig anar per primera vegada als parells de Canals, a esmorzar amb tota la classe a casa de Carmiña (la professora més dura de tota “la profe”). I aquella esplanada que he nomenat al principi, qui no l'ha travessat per anar a passejar-se pel Jardí de la Pau amb el seu nou noviet? I clar, ens hem guanyat un remugó perquè el passeig ha durat més d'un “recreo”.

Eren genials les paelles de San Juan Bosco, el patró, que evidentment eren paelles festives per a llevar-se el fred en ple 31 de gener, i com no el dijous era cita obligada a les festes de l’institut Josep de Ribera per al viatge de final de curs, recordeu on, veritat? Com no, en la discoteca Jamaica. Quina joventut, dijous i de festa!!!  

Així que sí, per molts anys que CIPFP La Costera de Xàtiva en complisca, per a nosaltres companys que estudiàrem a “la profe” de Xàtiva, recordar-la sempre serà tindre 17 anys, a la memòria i a la nostàlgia.

 

CARNET I LLIBRE ESCOLAR