Un curs a l’Institut de FP
de la Costera
Va ser el darrer curs de la dècada dels 70 del
segle passat. Molt ha plogut i molt han canviat les coses... i les persones que
érem o creiem que érem aleshores.
Això si, ben joves que érem (als ans 70 trobar
feina després dels estudis universitaris
i el servei militar obligatori no era tan difícil com a hores d’ara
després d’anys “d’imparable” progrés), amerats de la lluita antifranquista (una
mena de barreja de marxisme, humanisme i moviment hippie) i de la voluntat de
fer País, de recuperar la seua dignitat, la seua llengua i el seu autogovern.
Vàrem ser una generació de professors generosos i una mica il·luminats (fer
comarca era la nostra manera de fer País i ens negàrem a marxar fora) per una
mena de compromís amb la societat i una terra que ens havia procurat aviat la
independència intel·lectual, econòmica i personal.
Aquells foren moments de canvi, on la història
s’accelera i, la creativitat personal, l’espenta col·lectiva i les xarxes
culturals i socials es manifestaven a tot arreu. A nivell de professor, era
l’hora de canviar la vella mestria industrial per una nova Formació
Professional que facilitara tant l’accés a un lloc de treball qualificat com a
estudis universitaris. Eren els anys embrionaris de la Generalitat i aviat es
discutirien les transferències de recursos i competències de l’estat a la
Generalitat: s’iniciaven els cursos experimentals de valencià i es redactava l’estatut
d’autonomia d’Elx.
Calia, aleshores, fer un bot qualitatiu que
permetera transformar un estudis, pensats per a reproduir la classe
treballadora, en uns de grau mitjà que també obrirà la porta a les classes
mitjanes, introduïren l’interés per la cultura, la societat, el país i la
universitat si calia. Les reticències socials i administratives eren
majúscules. Les classes mitjanes i altes veien el estudis professionals com de
segon ordre, per a fracassats. Calia trencar els tabús. Calia compaginar
l’exigència, el nivell, la rigorositat de les classes amb una permanent
seducció pel saber i per la autoestima dels estudiants. Calia dur els alumnes a
empreses i fer conèixer el seu patrimoni natural, cultural i econòmic. Calia
prestigiar la llengua i la cultura dels valencians. Calia incitar els alumnes a
la participació, a les relacions disteses i democràtiques, a organitzar-se com
a grup i a fer-los agents del canvi social i mental que requeria el País. Tasca
feixuga i alhora emocionant. Un treball propi d’una generació jove i compromesa
que convivia amb una administració i una part del claustre de professorat
desmotivat, d’edat avançada, als qual el tema com a mínim els superava o ben poc
els interpel·lava. Nosaltres teníem un avantatge, érem plens d’energia i la diferència generacional amb els alumnes era
mínima, compartíem inquietuds i una visió comuna i optimista del futur.... Qui
anava a dir-nos que conforme la generació de professors accedirà a la funció
pública acabarien sent tan acomodaticis, o que els grans cognoms valencians (Barberà,
Camps, Lerma, Attard, Brosseta, Martorell, Rus, etc.) serien els encarregats de
fer el major desplegament conegut per liquidar la nostra llengua i laminar
l’estatut d’autonomia, o que, al capdavall, la nostra generació seria la que
produiria la major destrossa paisatgística, mediambiental i industrial del País
per convertir-nos en un país de cambrers, pobre, incult i neopurità.
Jo vaig arribar a Xàtiva com a professor
definitiu, tota la meua experiència en la FP havia estat un any de classes a la
secció (no era encara un institut) d’Oliva. Xàtiva! La gran capital històrica
d’allò que ara denominem les Comarques Centrals Valencianes, la meravellosa
ciutat medieval, la ciutat dels Borja -com Gandia-, la ciutat que conjuntament amb Canals son l’origen de la
família de ma mare. Quina sort! A més, a l’equip directiu s’hi trobava un amic
de la facultat, Emili Sala, una persona amable, emprenedora, empàtica que va
adaptar l’horari per a que poguera compaginar les classes per la vesprada amb
el nocturn, i així tindre tots els matins lliures a Gandia.
Com deia Raimon, Xàtiva era encara bàsicament una
ciutat on: “homes i dones estan treballant
als petits tallers, a casa o al camp” , als qual podríem
sumar botiguers i professions liberals (metges, gestories, advocats...). Un
component sociològic que permetia gaudir d’un alumnat, especialment el de segon
grau, de formes relacionals amables, amb un bon sentit de la companyonia i del
treball. Una mentalitat de gent correcta amb ganes d’estudiar i de fer-se un
futur en un moment que tot podria ser possible. A més, l’alumnat de Xàtiva
tenia una gràcia especial, no estaven contaminats de la vida
comercial-turística de la costa. La gent, i els alumnes, era (és?) més plana,
directa i sincera. Pot ser els mancava una mica d’espenta, però recorde aquells
grups d’alumnes amb gran satisfacció.
Ja sabem que amb els anys, sota l’excusa (en
principi lloable) d’eixamplar l’ensenyament obligatori fins al 16 anys, es va
realitzar un seguit de reformes educatives, amb una malentesa igualtat de
mestres, mestres de tallers i llicenciats, de renúncia a criteris de
productivitat, de irrisoris esforços per a la introduir noves metodologies i de
formació permanent del professorat, d’una segregació de
cursos/centres/territoris en funció de l’idioma, i de la renúncia a crear una
escola pública universal per la qual cosa ara tenim els centres privats
concertats pagats per tots (obra del “xativenc” Maravall). Pel camí (i el del
consumisme banal) és perderen l’exigència de nivell de coneixement, la
rigorositat, la cultura de l’esforç i l'interès per la cultura i la
societat.
Vist amb 40 anys de distància he de dir que
algunes de les bases més sòlides de la meua tasca de professor me les vaig
ensenyar a Xàtiva. Treball docent que no renunciava a fer conferències
d’especialistes, excursions (com a llac d’Anna o al castell de Xàtiva), participar
en aplecs com el d’Estudiants d’Ensenyament Secundari sota el lema Pervertiu-vos, sigueu lliures i generosos
(anunciat amb un magnífic cartell de Manolo Boix) o el d’Estudiants per la Llengua a Alacant (lloc on
s’iniciaren els primers conjunts de rock en valencià). També férem d’inspectors
dels centres privats (centres autoritzats amb un recursos materials i humans
tercermundistes), feien proselitisme de la nova FP als centres de primària,
públics i privats, per captar nou
alumnat, i fèiem xerrades sobre cultura i educació.
I com no, si a les 10 de la nit acabava la
meua jornada després venia Xàtiva la nuit
(ja se que és una expressió una mica grandiloqüent), sopar al Margallonero, a
la Piscina, a ca la Uela, a la marisqueria.... Passejar i xerrar pel casc antic
i l’Albereda: conèixer Xàtiva, anar a les festes dels pobles de la comarca
(sempre recordaré un dia a Bellús), veure dia a dia com canviava el paisatge
entre la Safor, la Vall d’Albaida i la Costera... En definitiva, treball,
coneixements, il·lusions i amics que van nàixer allí i que han perdurat
gratament per sempre.
 |
| Nèstor en l'actualitat |
Nèstor
Novell
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada